El 28 d'abril de 2025, a les 12:33 del migdia, Espanya i Portugal es van quedar sense electricitat. Trenta-sis milions de persones, quinze mil megawatts desconnectats en tot just cinc segons, hores de foscor per a llars, comerços, hospitals i trens. Un any després, hi ha una part d'aquell dia sobre la qual el sector ja té respostes clares. I n'hi ha una altra, menys visible als titulars, que continua sent la conversa important.
Quatre anàlisis oficials —del Comitè 28-A creat pel Govern, de Red Eléctrica com a operador del sistema, i els del gestor europeu ENTSO-E, juntament amb el de la CNMC— coincideixen en el diagnòstic tècnic. L'apagada no va ser un ciberatac, no va ser culpa de les renovables, no va ser una fallada de tecnologia inexistent. Va ser una sobretensió que va provocar la desconnexió en cascada de la generació, derivada d'un control insuficient de tensió i d'una successió de respostes operatives que no van contenir el problema quan encara era contenible.
Els informes coincideixen també en una cosa més incòmoda: era evitable. Les eines tècniques, regulatòries i operatives per haver-lo previngut existien el 28 d'abril de 2025. Les recomanacions que s'han publicat des de llavors apunten en quatre direccions: reforçar el control de tensió, ampliar la capacitat d'emmagatzematge, millorar les interconnexions amb França i exigir el compliment d'obligacions tècniques a tots els actors del sistema.
Aquesta és la part tancada. La que el sector ha de continuar treballant i que requereix voluntat política, regulatòria i tècnica.
Al marge de l'expedient tècnic, aquell dia va moure alguna cosa en la conversa pública sobre energia. Durant anys, la transició energètica s'havia explicat en clau de fonts: quanta solar, quanta eòlica, quant gas. L'apagada va obligar a formular una altra pregunta: què passa quan tot el sistema, independentment de què l'alimenti, descansa sobre una única xarxa centralitzada que pot fallar alhora?
El 2025, les renovables van generar el 55,5% de l'electricitat espanyola, segons Red Eléctrica, i la solar fotovoltaica va marcar un rècord històric anual. Espanya és ja el segon país europeu amb més presència de solar i eòlica, només per darrere d'Alemanya. Aquesta transformació és real i està consolidada.
Però les mateixes dades oficials mostren una altra realitat menys còmoda: la potència d'emmagatzematge tot just representa el 2,3% del parc instal·lat nacional. És una asimetria important. Tenim generació renovable abundant. El que encara no tenim, ni de bon tros, és la capacitat d'emmagatzemar-la i gestionar-la al punt on es consumeix.
Aquell 28 d'abril, algunes empreses i llars van continuar funcionant amb normalitat. La nevera no es va apagar, els processos productius no es van interrompre, els nens van poder seguir amb els deures. No va ser sort: tenien plaques i bateria. Generaven part de la seva energia i emmagatzemaven part de la que generaven. Mentre la xarxa de transport estava caiguda, ells continuaven produint i consumint localment.
Convé aclarir una cosa: una bateria no és una "garantia contra apagades". No ho és. Cada instal·lació té un dimensionament concret, una autonomia limitada, i depèn de com s'hagi pensat el conjunt. El que és rellevant d'aquesta imatge no és la promesa d'un escut, sinó que il·lustra un canvi d'arquitectura que el sistema elèctric haurà d'adoptar tard o d'hora, amb o sense nous incidents.
La generació distribuïda —autoconsum ben dimensionat, bateries domèstiques i industrials, gestió local de l'energia— no competeix amb la xarxa. La complementa. Redueix la dependència d'un únic punt de fallada, alleuja la pressió sobre el sistema centralitzat i permet a cases i empreses prendre part activa en la seva pròpia equació energètica, en lloc de ser només destinataris passius del que passa aigües amunt.
La transició energètica s'ha explicat durant anys com un canvi de combustible. Sortim del carbó i del gas, entrem en el sol i el vent. És veritat i és important, però és només una part del relat.
L'altra part és un canvi d'arquitectura. D'un sistema concebut a mitjan segle passat —grans centrals que produeixen lluny i transporten a través d'una xarxa que lliura a milions de punts passius— a un sistema més distribuït, on cada teulada, cada nau industrial, cada comunitat pot ser part de la generació i de l'emmagatzematge. On la xarxa continua sent imprescindible, però ja no és l'únic lloc on se sosté l'equilibri.
L'apagada del 28 d'abril no va provocar aquest canvi. Feia anys que estava en marxa. Però el va fer visible per a molta gent que fins llavors l'havia llegit com un debat abstracte: tenir part de la teva energia generada i gestionada localment no és un caprici ni una moda, és una manera més madura i més resilient de relacionar-se amb l'electricitat.
Dotze mesos després, el debat sobre l'apagada continua obert pel que fa a responsabilitats, costos i regulació. Cal tancar-lo bé. Però la conversa útil per a llars i empreses no és exactament aquí. És en la pregunta concreta que cadascú pot fer-se: quanta de la meva energia la genero jo, quanta l'emmagatzemo jo, quanta dependència mantinc i quanta puc reduir.
Aquesta pregunta no té una sola resposta. Depèn de cada cas, de cada coberta, de cada perfil de consum. Però és la que de debò canvia les coses, molt més que qualsevol titular sobre l'aniversari d'un dia que cap de nosaltres havia viscut abans i que pocs voldríem tornar a viure.
Cuidar de la teva energia comença per entendre-la. I per decidir, amb la informació al davant, quanta autonomia vols tenir-ne.
Auditoria energètica gratuïta · Resposta en 24 hores · Sense compromís
Lleida · Girona · Sevilla